UN RAM DE GESSAMINS

"Sandàlies d'escuma"

Segons la nota de l'autora, a l'inici del llibre "Sandàlies d'escuma", l'acció d'aquesta novel·la se situa en el segle III abans de Crist. La Glauca, la protagonista d'aquesta novel·la, va ser una dona que amb l'ajuda de les muses i la música feia cançons plenes d'alegria i bellesa. Va viatjar i va conèixer Alexandria i moltes  de les illes que envolten Grècia, es va casar, va tenir una filla, va envellir i va saber acceptar tot el que la vida li donava de positiu. En la maduresa i amb serenor va aprendre a no deixar passar les hores sense assaborir la vida.

Avui, en el segle XXI, amb música i cançons cantades com ho fa la Maria del Mar Bonet i amb les noves tecnologies apreses a l'escola de la dona ens ha inspirat per a fer aquest vídeo.

LECTURA DE "SANDÀLIES D'ESCUMA"

 
CONCLUSIÓ FINAL

Després de acabar la lectura d'aquest llibre de MAA, permeteu-me que cregui ser una mica més sàvia. L'apropament amb la mirada poètica de la mà de la autora, m'ha  fet descobrir la cultura i la mitologia grega dins la història del món clàssic.

Glauca, la protagonista de la història, a l'inici és una noia de quinze anys que desperta als plaers de l'amor amb Lèukion, a l'illa de Cos, el qual a pesar d'estimar-la ha d'anar a la guerra i no el tornà a veure. La Glauca ja ha fet el primer viatge amb les sandàlies d'escuma.

Més endavant, ja passada l'adolescència, casada amb el seu cunyat i vídua, l'esperit aventurer la porta a viatjar i conèixer Alexandria en l'època d'esplendor del regnat dels Ptolomeus i tornant-se a enamorar de Càrmides i a través d'aquest s'estableix una relació amb el poeta Sòtades creant-se un vincle molt important entre tots tres.

Ja en la maduresa de la protagonista, l'autora ens fa una sèrie de declaracions a les quals s'arriba quan ja tens una edat i la passió dona pas a la serenor, prendre les coses amb filosofia i no deixar passar les hores sense assaborir la vida. 

Per això abreujaré, la lectura d'aquest llibre ha estat un plaer per a mi.

DE L'EPIR A ATENES

“En cert sentit, però, jo retrobava el meu estimat en aquells carrers, al bell mig de les placetes, a l’àgora, sota les altes columnes del Partenó.”

Capítol 8 - De l'Epir a Atenes

Començaven a vorejar els primers rajos de sol de matí, i érem davant d’aquella casa que l’àvia ens havia descrit amb tota mena de detall. La seva façana conservava els vestigis d’altres temps. Després d’uns quants intents la porta es va obrir i vam poder entrar. En cert sentit, però, jo retrobava els records de l’àvia, en aquells mobles antics i desconeguts per a mi, però imaginats amb tot detall en els seus relats. Me la podia imaginar quan encara era una nena, jugant amb els germans grans per aquelles estances on tenien prohibit entrar. Es ficava en una estança mig fosca i s’amagava sota del llit fins que la trobaven. Aquell dormitori encara conservava una capçalera alta i recargolada de ferro, el somier de molles que grinyolava si t’hi posaves al damunt de la panxa inflada del matalàs. En el racó, al costat de la finestra aquell objecte imprescindible, un gerro i un rentamans, descrites amb detalls les filigranes dels dibuixos descolorits pel temps. Vull dir que me l’imaginava en el marc dels seus jocs d’infantesa i de la seva creixença d’adolescent, corrent pels camins fins arribar al poble per anar a l’escola i quan sortien anaven per aquell carrer costerut fins a la font Vella de la qual rajava l’aigua més fresca de tots els entorns. I, sota el mateix cel que cobria el meu cap recuperava la infantesa de l’estimada àvia Isabel.

EL SOMNI

Capítol 7 - Les ombres

EL SOMNI

La meva mirada es va perdre finestra enllà. Semblava un somni, ho pensava sovint d’ençà que havia pres la decisió de fer alguna cosa amb la meva carrera d’escriptora. Havia sortit molt d’hora de casa i estava nerviosa. Duia una carpeta amb el recull de contes que havia escrit, com si jo no fos (la Teresa) amiga de la narrativa. Un rampell d’ànsia m’esperonà en despertar d’aquell somni (la Teresa), la noia que caminava pels núvols. M’havia decidit, vaig presentar els contes a una petita editorial la qual, al cap d’uns dies en van trucar per a dir-me que la meva narrativa els havia agradat molt, que creien que tenia moltes possibilitats i m’aconsellaven que em presentes a un concurs de nous autors que estava organitzant l’ajuntament de la ciutat.

La meva carrera literària començava a anar per camins plens d’incògnits, però tot i així, em sentia animada, el dia era lluminós i amb aquella primavera m’estrenava amb els primers fruits.

21.03.2011

MIRANT UNA OBRA D’ART

Aquell dia l’organització havia programat una sortida que consistia en visitar el museu de la ciutat. Vam sortir molt d’hora ja que el recorregut dins del museu era molt extens i s’havia de fer cua per entrar-hi. Qui em podia impedir de sadollar-me de la visió que tenia al meu abast?. La visió d’aquell espai on es trobaven tantes meravelles juntes i on els meus ulls goluts davant de totes aquelles imatges ho resseguien tot albirant el més petit detall en els vestits luxosos i elegants dels personatges allí representats.

21.03.2011

SANDÀLIES D'ESCUMA

Capítol 5 CÀRMIDES

"Feia una colla de desenes que vivia a la ciutat i gairebé en coneixia tots els indrets més anomenats..."

BARCELONA

Fa un parell de mesos que he arribat a Barcelona. Visc amb la Paula, una companya i amiga d'estudis, la qual m'ha fet de guia. Tot i ser una ciutat gran, ja conec tots els indrets més anomenats.

He caminat pels carrers estrets del casc antic i el Barri Gòtic, he vist edificis, simbòlics d'un passat, he visitat la Catedral, la Basílica de Santa Maria del Mar, el Museu d'Història de la Ciutat i fins i tot  he anat al teatre i cine.

Amb la Paula i uns companys més, hem passejat per tota la Vila Olímpica i el Moll de la Fusta, que són plens de restaurants on poder degustar els plats més típics mariners com el suquet de peix i una varietat molt amplia en cuina Mediterrània i hem fet petits tasts de  vi  blanc d'Alella molt fi de paladar.

Tots  els voltant de Barcelona els he conegut incansable.

SANDÀLIES D'ESCUMA

LES ROSES D'AFRODITA

"...Havia fet quinze anys i encara no coneixia les roses d'Afrodita: vull dir que no havia sentit mai frisança per cap noi i pensava com un infant".

Així comença el primer capítol de "Sandàlies d'escuma" de Maria Àngels Anglada

Amor d'adolescència

Tots ens coneixíem, érem un grup de nois i noies d'entre quinze i setze anys. Eren les sis de la tarda més o menys i jo com sempre arribava tard. Havíem quedat en la cantonada del carrer Sant Josep, on, molt a prop, el  pare del Joan, un noi de la colla, hi tenia un local pendent de llogar, i  l'havíem convençut que li ho demanés i ens el deixés utilitzar aquella tarda. Tots m'esperaven, ja que era l'última en arribar.
D'entre tots hi havia algú que no coneixia. Era un noi alt que sobresortia dels altres, era de físic agradable, tenia els ulls molt negres igual que el seu cabell rinxolat i en mirar-me semblava divertit. La Maria me'l va presentar com un cosí seu i l'havia animat a venir amb tots, estava de pas uns dies i s'hi estava a casa seva.
Ja feia dies que teníem aquella festa "guateque" organitzada, tots estàvem animats a passar-ho bé, ballant i cantant les cançons de moda. La Núria duia el seu gira disc nou, i cadascú portava els discos que eren més o menys de l'última fornada.
Caminàvem molt contents i animats fins arribar i ser dins el local. En un racó hi havia un parell de taules  i unes cadires apilades, coixes i mig desgavellades. Tots sabíem quina era la nostra tasca, i, en un "plis-plas" teníem l'espai arranjat. El gira disc, el vam endollar a la dreta de la porta d'entrada, tots els discos ben ordenats. segons els gustos, una de les taules va quedar guarnida amb unes estovalles i plena de refrescos, entrepans, gots, tovallons i molta gana per menjar-nos-ho tot, però a mi no se que em passava, havia perdut la gana.

Era la primera vegada que un noi m'atreia i que jo no l'era indiferent, quan em va demanar per ballar tota jo tremolava, l'amor em va sorprendre de cop, inexperta i sense resistència, com la primera fuetada al flanc d'un cavall jove. Gairebé no es va separar del meu costat, fins i tot recordo com si fos ara, algun petó fugisser.

Quan es va acabar la festa, em va demanar per tornar-nos a veure l'endemà, li vaig dir que em truqués per quedar, ja que jo havia de demanar permís a casa.

Aquella trucada no va arribar mai.

QUADERN D'ARAM

"L'Aram ja fa dies que ha arribat a Marsella, a bord del Samos. Vahé li va regalar el quadern perquè hi anotés les coses noves que havia de veure en el llarg viatge." 

PRIMERA TROBADA DEL ANY

gener del 2011

Tot just fa tres setmanes que tenim un nou nat a la família. Es diu Leo, és el tercer després de Zoe i Lua. Avui vindrà per primer cop a casa on farem un dinar per celebrar-ho. 

Estic contenta ja que a part de veure el petit podré gaudir de les nenes que tenen quatre i dos anys. Faré els macarrons que tant agraden, sobre tot al meu fill.

Unes hores més tard...
Ha anat molt bé el dinar i com sempre n'he fet de sobres, amb la qual cosa he preparat un "taper" perquè puguin  repetir a casa seva.

Ja han marxat tots, torno a estar contenta perquè ja són fora, mai millor dit.

"Els fills i els nets et fan dues alegries, quan venen i quan se'n van."