L'OFICI DE CORALLER

QUADERN D'ARAM

"Jo volava ingràvid -escriu Antoni Ribera, poeta i submarinista- per damunt d'un paratge de somni, format per roques abruptes cobertes d'algues, esculls misteriosos amagats per les gorgònies, mentre travessàvem núvols de peixos".

La pesca i la indústria del corall, en les localitats de Begur i Palafrugell va ser molt activa entre els segles XVI i XVIII. Havia una gran competència amb les fàbriques de corall italianes i franceses, les quals acaparaven una part molt considerable de corall en brut extrets pels pescadors del Principat.

En el litoral nord-africà, on la riquesa del corall roig era molt valuós, ja havia estat explotat pels catalans en el període medieval.
Els corallers del Principat feinejaren a la costa de Tunísia i al litoral del Marroc, a prop de Penyó de Velez de la Gomera i Ceuta. El 1858. diversos patrons de Begur i Palafrugell varen formalitzar les corresponents contractes per pescar corall en aquells mars.

L'impuls de l'activitat corallera catalana en el litoral algerià, que va tenir lloc entre el 1850 i 1860, va repercutir favorablement en la manufactura del corall a la pròpia Catalunya.
El retrocés i la posterior desaparició de la presència catalana a la costa nord-africana a partir del 1867 cal relacionar-la amb la nacionalització portada a terme pels francesos a Algèria.
Actualment, és il·legal la pesca furtiva del corall i està castigada i perseguida.

EXPERIÈNCIA PERSONAL

MEMÒRIA DE LA INFANTESA

Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme.
El pare treballava en una de les moltes fàbriques desaparegudes en el Poble Nou, era una empresa del ram del metall, "feia més hores que un rellotge", li sentia a dir freqüentment després de llargues jornades de treball. Eren temps difícils, però l'empresa anava bé i amb l'esforç, el treball i l'ajuda de la mare sortíem endavant.
Malgrat l'escassetat i el racionament de la dècada dels anys 1940 i 1950, com a filla d'immigrants vaig viure una infantesa, que quan la recordo, penso que, no va ser tant dolenta com la que van patir els pares.
Encara em sembla veure la mare cusin i aprofitant la roba d'anys anteriors, abaixant o pujant bores, estrenyent o eixamplant segons les conveniències.
L'estiu era l'estació de l'any més esperada. Anàvem a la platja de "La mar bella", ens quedava a prop d'on vivíem, i al pare li agradava passar jornades completes, amb el dinar preparat per la mare i una síndria sencera, que el pare posava a la vora d'on trencava les onades perquè estigués fresqueta i l'havíem de vigilar, ja que havia el risc que les onades se l'emportés.
Alguns diumenges anàvem amb el pare al futbol, era molt aficionat i feia de massatgista de l'equip on de jove hi havia jugat, tinc la imatge del para corrent amunt i avall del camp amb la farmaciola i atenent els possibles lesionats.
La primera setmana de setembre tots oblidàvem per uns dies les penúries i ens aplegàvem per celebrar la festa major. Durant la festa els veïns organitzaven valls, sardanes, berenars, pallassos, concursos de cantants, "varietés"... Era l'autèntica festa!
Recordo que la festa del "Pa amb vi i sucre" esdevingué un dels moments més assenyalats per la participació veïnal.
En dates assenyalades fèiem algun extra, el pare comprava un tortell on no planyia el farcit de massapà ni la fruita confitada pel damunt.

LES CABÒRIES DE LA VIDUA CARMETA

CABÒRIES

La Carmeta era una anciana d'avançada edat i vídua des de feia molts anys, que vivia tota sola en una case d'una planta en la cantonada del carrer Estret i era coneguda per tots els veïns més propers a casa seva. Tothom la reconeixia pel seu caminar eixerit i d'una rapidesa molt poc comú en una persona de la seva edat. Quan li preguntaven perquè sempre anava de pressa, contestava invariablement que el marit l'esperava i havia de fer el dinar, que el més calent era a l'aigüera, i que si no li feia el dinar a l'hora habitual s'enfadava molt.



També contava amb molt detall el fet que va esdevenir-se tot passejant amb el seu marit pels jardins del poble. Era els inicis de la tardor, els camins començaven a estar coberts amb les fulles seques caigudes dels arbres i el vent les duia d'un costat a l'altre del camí, tot d'una el temps s'havia tornat rúfol, per la qual cosa van decidir tornar a casa.
Per passar via van sortir per un camí proper el qual no era gaire transitat. De sobte, se'ls va aparèixer un ésser estrany i el marit li va dir que no s'espantés. El marit tot seguit va ser xuclat per un fort vent i cada dia pensa que encara ha de tornar. La pobreta, no recorda que ell va morir en un accident de tramvia.

Jacint Verdaguer

La plana de Vic

Les serres, que es coronen de núvols i d'estrelles,
de neu sa vesta a esqueixos ja donaran al Ter,
restant-n'hi claps encara, com escamot d'ovelles
que delma cada dia la mà del carnisser.