LES ROSES D'AFRODITA
"...Havia fet quinze anys i encara no coneixia les roses d'Afrodita: vull dir que no havia sentit mai frisança per cap noi i pensava com un infant".
Així comença el primer capítol de "Sandàlies d'escuma" de Maria Àngels Anglada
Amor d'adolescència
Tots ens coneixíem, érem un grup de nois i noies d'entre quinze i setze anys. Eren les sis de la tarda més o menys i jo com sempre arribava tard. Havíem quedat en la cantonada del carrer Sant Josep, on, molt a prop, el pare del Joan, un noi de la colla, hi tenia un local pendent de llogar, i l'havíem convençut que li ho demanés i ens el deixés utilitzar aquella tarda. Tots m'esperaven, ja que era l'última en arribar.
D'entre tots hi havia algú que no coneixia. Era un noi alt que sobresortia dels altres, era de físic agradable, tenia els ulls molt negres igual que el seu cabell rinxolat i en mirar-me semblava divertit. La Maria me'l va presentar com un cosí seu i l'havia animat a venir amb tots, estava de pas uns dies i s'hi estava a casa seva.
Ja feia dies que teníem aquella festa "guateque" organitzada, tots estàvem animats a passar-ho bé, ballant i cantant les cançons de moda. La Núria duia el seu gira disc nou, i cadascú portava els discos que eren més o menys de l'última fornada.
Caminàvem molt contents i animats fins arribar i ser dins el local. En un racó hi havia un parell de taules i unes cadires apilades, coixes i mig desgavellades. Tots sabíem quina era la nostra tasca, i, en un "plis-plas" teníem l'espai arranjat. El gira disc, el vam endollar a la dreta de la porta d'entrada, tots els discos ben ordenats. segons els gustos, una de les taules va quedar guarnida amb unes estovalles i plena de refrescos, entrepans, gots, tovallons i molta gana per menjar-nos-ho tot, però a mi no se que em passava, havia perdut la gana.
Era la primera vegada que un noi m'atreia i que jo no l'era indiferent, quan em va demanar per ballar tota jo tremolava, l'amor em va sorprendre de cop, inexperta i sense resistència, com la primera fuetada al flanc d'un cavall jove. Gairebé no es va separar del meu costat, fins i tot recordo com si fos ara, algun petó fugisser.
Quan es va acabar la festa, em va demanar per tornar-nos a veure l'endemà, li vaig dir que em truqués per quedar, ja que jo havia de demanar permís a casa.
Aquella trucada no va arribar mai.
